COMENCEM UN NOU CURS

A l’hora de parlar de l’inici del nou curs, els pares pensem en el començament de les classes, els polítics i els periodistes en el nou curs polític i, gairebé tots, en que ja s’han acabat les vacances i cal tornar a la feina i a la rutina diària.

Dimecres vaig acompanyar a l’escola al meu fill, amb la seva motxilla plena de projectes, de somnis i de nervis. Per a ell era quelcom més que un nou curs escolar. Estrenava una escola nova i començava tercer de primària.

Aquest any, també començarà a fer servir l’agenda. A partir d’ara, vindrà amb deures tots els dies i, segons m’ha explicat, ha conegut quatre nous companys de classe, tres nenes i un nen, que han vingut a viure a Valls.

Amb tot, els nens no són els únics que inicien un nou curs. En certa manera, també ho fa el Govern de Catalunya que enceta el segon any de mandat, amb José Montilla a la Presidència. I, segons diuen els entesos, el segon any d’un govern acostuma a ser el més important. I és que són molts el temes, els projectes, en certa manera les assignatures, que el nostre govern té damunt la taula.

Aquest ha de ser l’any en que el ferrocarril ha de viure un gran canvi, com a mitjà de transport del futur. El Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya preveu una inversió de dos euros de cada tres, en aquest mitjà. El projecte del Tren Transversal suposarà un canvi en positiu del país. Mentre, l’AVE haurà d’arribar a Barcelona.

L’educació també serà un tema cabdal. La població infantil es multiplica i es precisen més centres, més professors, més recursos i sobretot una reflexió social en profunditat sobre el paper de l’escola i dels docents. Les escoles s’han convertit per als nostres fills en espais de relació i coneixença entre comunitats culturals.

També ens haurem de posar a fons amb el nostre model electoral. No és admissible que el país no disposi d’un model propi que reculli les diverses sensibilitats: representativitat del vot i proporcionalitat territorial. Hi ha molts models que permeten conciliar aquest fals conflicte que, en realitat, amaga la resistència a un canvi que pot suposar la pèrdua de vots. Canviar la llei electoral permetria també obrir el debat sobre els mecanismes de participació ciutadana i la relació entre societat i partits.

Quant això, La llei electoral està aparellada amb la llei sobre el model territorial del país. L’Estatut proposa eliminar les diputacions i apostar per les vegueries. El federalisme no és només una proposta per a Espanya. També Catalunya hauria de ser un país federal, en el que les vegueries fossin realment sistemes de descentralització del govern de la Generalitat.

Si parlem d’energia, és clar que cal urgentment un canvi de model. Els combustibles fòssils s’esgoten i l’energia nuclear no sembla una alternativa suficient (ni segura). Les mesures no poden ser tèbies. Cal fer una aposta per la reducció del consum, una major fiscalitat del sobreconsum, hem de potenciar el transport públic, l’energia eòlica i la inversió en investigació.

Si parlem d’allò que ens és més proper, políticament parlant, veurem que els ajuntaments tenen més deures que recursos. I és que només un 14% del pressupost públic és gestionat pels ajuntaments. Un cop consolidada la transferència dels recursos estatals a les comunitats (que ara gestionen més de la meitat de la despesa pública), hem d’iniciar la segona revolució. Apostem pel model anglosaxó, que dóna més recursos als ens locals.

En polítiques socials aquest serà el curs de l’aplicació de la Llei de promoció de l’autonomia personal, que és coneguda com a Llei de la dependència. Aquesta és, i no exagero, la llei social més important aprovada des de fa molts anys. La seva aplicació no serà fàcil, tant per la definició dels nivells de dependència com per la implantació de les mesures socials que es recullen i per la depesa pública que comporta. Aquest serà l’any zero de la Llei.

I, per últim, també cal parlar del que és probablement el principal problema del país: l’habitatge. Sent, també, el que té una solució més complexa. Aquest curs veurem la construcció dels habitatges protegits afavorits per la normativa urbanística. Seran suficients? Rotundament no. Per això estic d’acord amb l’aplicació de mesures fiscals imaginatives, com la presentada per la ministra Carme Chacon destinada als joves.

Ja ho veuen, comença un nou curs escolar. Però també un nou curs polític on hi ha molta feina a fer. Una feina apassionant consistent en l’aprovació i aplicació de mesures que hauran de significar un salt qualitatiu i quantitatiu en millores infraestructurals, educatives, mediambientals, socials, etc.

I, davant això, encara hi haurà que pensa que la política és avorrida!

L’11 DE SETEMBRE

Aquest any la commemoració de l’11 de setembre té una doble significació. En primer lloc perquè, tot i fou l’any 1901 en què la Diada assolí presencia al carrer, fou l’any 1977, ara fa tot just trenta anys, en què la Diada es va plantejar com a plebiscit nacional vers la recuperació dels drets i les llibertats dels catalans i catalanes.

Desprès de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, les forces polítiques catalanes que recollien la reivindicació de l’Estatut del 1932, eren clarament majoritàries. I fou la tarda de l'11 de setembre de 1977 quan una immensa manifestació, que superava el milió de persones, reclamava: “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Quinze dies després, el 29 de setembre, un Reial Decret de l’Estat restablia la Generalitat de Catalunya i, Josep Tarradellas, era reconegut com a president de la Generalitat.

Han passat trenta anys i tenim un nou Estatut d’Autonomia. El segon Estatut de la democràcia, que s’està desenvolupant per tal d’assolir més avenços socials i nacionals. Les institucions, les forces polítiques, els agents econòmics i socials, han de contribuir constructivament al seu desenvolupament i desplegament, amb unitat, ambició i compromís amb el nostre país i, sobretot, amb els catalans i les catalanes.

Poc en farem d’un nou Estatut si no som capaços de què esdevingui l’eina per a la millora i el desenvolupament econòmic, social i mediambiental de Catalunya, i la conseqüent millora de la qualitat de vida dels catalans i les catalanes.

En segon lloc, per als vallencs i vallenques, aquest any la celebració i l’acte institucional que organitza tradicionalment l’Ajuntament esdevé l’acte institucional central del Govern de Catalunya a les nostres comarques.

Des de l’any 2004 el Govern dels nostre país, que té com una de les seves prioritats la descentralització, tant administrativa com institucional, celebra la Diada Nacional a les diferents demarcacions, a més de la que es fa a la capital de Catalunya, Barcelona.

Primer fou a Tarragona, el 2005 al Vendrell, el 2006 a Cambrils, que vaig tenir l’honor de presidir i, aquest any, a Valls. La col·laboració i les complicitats que el Govern de Catalunya ha anat consolidant amb els ajuntaments també té, com és aquest el cas, la seva vessant institucional de col·laboració entre la Delegació del Govern a Tarragona i l’Ajuntament de Valls, i ha de ser per als vallencs una satisfacció que, la nostra, sigui la ciutat del Camp de Tarragona escollida aquest any, per a aquesta celebració. Espero poder saludar, en aquest dia tan especial, a molts vallencs i vallenques.

FIRAGOST

Un any més Firagost ha estat un èxit. La Fira-Exposició del Camp Català ha comptat amb una amplia representació de productes del camp: fruites, verdures, fruits secs, vins, caves, olis, mel, eines i maquinaria del camp, animals, a més d’altres productes que han esdevingut clàssics en aquesta cita estival anual. Els més de tres-cents cinquanta expositors són la constatació més clara de la vitalitat d’aquest esdeveniment que aplega cada anys milers i milers de visitants.

Aquesta fira, que arrenca del tradicional mercat vallenc setmanal del dimecres, s’ha convertit en un referent, a les nostres comarques i més enllà, com aparador divulgador de productes relacionats amb l’agricultura, l’horticultura i la jardineria. Compta a més, amb un important reguitzell d’activitats complementaries que la doten d’un atractiu suplementari, concursos, des de cambrers i trineus a portadors de saques d’avellanes i tast de vins i caves; activitats de divulgació agrícola; actes lúdics, concerts i cercaviles; el mercat del tracte, amb bestiar cavallar i mular i molts més.

Aquest any, la 53a edició de la fira per excel·lència del camp català, s’iniciava oficialment dimarts a la tarda amb l’acte d’inauguració presidit pel Vicepresident del Govern de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, que ens va fer un repàs de les seves vivències personals relacionades amb el Firagost i del paper de la nostra fira dins d’aquest mon globalitzat. Ara bé, l’ activitat s’iniciava molt abans, a les deu del mati de dimarts tot estava a punt i en dansa, amb l’obertura de totes les parades . Els visitants omplien de gom a gom els carrers de Valls, més d’un kilòmetre i mig d’activitat i de bullici durant els dos dies en que la nostra ciutat ha estat, un cop més, referent del mon agrícola i també de feina ben feta.

Amb la l’actuació castellera de les dues colles vallenques, dimecres al vespre, es clausurava un any més Firagost i vull aprofitat aquesta tribuna per felicitar a l’organització perquè ha sabut mantenir, i de ben segur continuarà fent-ho, Firagost com a capdavantera de les fires agrícoles del nostre país, tot adaptant-la als canvis i a les noves demandes del públic i del sector desprès de 53 edicions.

POSICIÓ DEL GRUP MUNICIPAL DEL PSC SOBRE L’ORGANITZACIÓ, RETRIBUCIONS I FUNCIONAMENT DELS ORGANS DE GOVERN DE L’AJUNTAMENT DE VALLS

El dia 20 de juliol es va celebrar el primer Plenari ordinari d’aquest mandat a l’Ajuntament de Valls. Com a la resta dels ajuntaments, es va procedir a prendre els acords corresponents a l’organització i funcionament dels òrgans de govern i a les retribucions dels càrrecs electes i personal de confiança.

Aquestes qüestions són sempre notícia i generen sovint opinions de tot tipus. És, per aquest motiu que, com a portaveu del Grup municipal socialista i en nom de la resta de regidors i regidores socialistes, vull fer públiques les argumentacions que van motivar el nostre posicionament durant la sessió plenària i que, allà mateix, ja vaig exposar.

En primer lloc cal fer esment a la mateixa elaboració de l’ordre del dia que pretenia forçar la votació conjunta de diferents punts. L’equip de govern va decidir concentrar les votacions que s’havien de realitzar en dos punts: El primer contenia l’establiment de la periodicitat de les sessions dels plens; del nombre i composició i periodicitat de les comissions informatives; de les dedicacions, retribucions i indemnitzacions dels electes i els grups municipals, i del nombre i les característiques del personal de confiança. El segon feia referència a la delegació de competències a favor de la Junta de Govern .

Els socialistes varem demanar la votació separada dels diferents apartats del primer punt esmentat per tal de poder expressar detalladament el nostre posicionament. Per altra banda, també varem demanar la retirada del segon dels punts esmentats amb el que estàvem totalment en desacord. La primera de les peticions no fou acceptada, la segona sí.

Aquest era l’escenari de votacions que es produïa en el context de voluntats polítiques que els diferents grups havíem expressat pocs dies abans, quan es va constituir el nou Ajuntament. Cal recordar que, aquell dia, els socialistes vam anunciar la nostra voluntat d’actuar amb responsabilitat, com partit amb vocació de govern que som, convençuts que la crispació permanent i la crítica constant no porten enlloc. Aquesta responsabilitat però, ha de tenir també la seva correspondència per part de qui governa la ciutat. Per aquest motiu, també llavors, vam demanar a l’alcaldessa, la senyora Batalla, que passés de les paraules de bona voluntat als fets; si volia realment generar un clima de confiança que fes possible cercar acords entre les diferents forces polítiques representades al consistori.

Confiança i responsabilitat són els dos mots amb els que vaig tancar la meva intervenció. Els socialistes creiem que, amb aquestes dues paraules, podem sintetitzar el que esperem i el que proposem per a aquesta nova etapa política a la nostra ciutat. Això, a la pràctica, es materialitza en dur a terme negociacions per tal d’assolir el consens i arribar a acords, sempre que sigui possible. Cal la coincidència de les parts a l'hora de fer l'esforç necessari i sempre amb l'objectiu últim, de fer avançar la ciutat i pensar en el benestar de tots els vallencs i vallenques. Això comporta, com és en aquest cas, sostraure del debat fàcil i, a voltes, demagògic determinades qüestions.

Passo a relatar el seguit de fets, acords i desacord que van ser el nucli central de l’argumentació del Grup municipal socialista. Per tal de fer mes aclaridora el que va ser una sola votació, vàrem estructurar la intervenció fent menció i explicació per separat de les quatre qüestions, tot i que, com ja he dit, es votaven juntes.

Primer. La periodicitat de les sessions plenàries.
El canvi en l’horari d’aquestes sessions ens fou comunicat com una decisió ferma per part del govern municipal. Compartim alguns dels arguments de fons exposats pel Govern, com la conciliació de la vida personal, familiar i laboral i, potser en el meu cas particular, encara més, perquè la meva opinió està especialment marcada per la meva pròpia experiència personal i la meva condició de dona i mare.

Tot i així, crèiem que la proposta inicial de dilluns al matí, no era la més idònia, i tot i que seguim pensant que els divendres a primera hora de la tarda seria el millor horari, varem arribar a un acord intermedi: fer els plens els divendres a darrera hora del matí.

Ara bé, com que pensem que aquest acord s’emmarca dins d’una de les qüestions que més preocupen a la ciutadania i que ha esdevingut una prioritat política pels governs socialistes, varem proposar que no es tractés d’una mesura puntual, sinó que hauria de comportar la creació d'una ordenança sobre conciliació que afecti tant als electes, com als serveis adreçats a tota la població per tal d’adequar els horaris d’atenció al públic i de funcionament del propi Ajuntament.

Segon. Nombre, composició i periodicitat de les Comissions informatives.
Hem de fer una valoració positiva del retorn a la periodicitat i a la composició que era habitual en aquests òrgans a la nostra ciutat des dels inicis de la democràcia. Això, els feia ser uns veritables espais de debat i participació de tots els grups en l’activitat diària de l’Ajuntament; a més de complir una de les responsabilitats del Govern, com és la d'informar a l’oposició i també fer possible l’actuació que aquesta té encomanada de control i impuls de l’acció del Govern.

Tercer. Dedicacions, retribucions i indemnitzacions dels electes i dels grups municipals.
Aquesta qüestió és una de les que més es presta a la demagògia i, per tant, cal fer una anàlisi freda i objectiva de la proposta i de les xifres que es posen a votació. Cal dir que les retribucions i indemnitzacions per assistències s’ajusten a les recomanacions fetes per les dues associacions municipalistes de Catalunya i que se situen per la banda mitja baixa de poblacions properes de dimensions similars a Valls.

Les assignacions als grups municipals mantenen el mateix sistema vigent des de sempre. Dit això, hi ha dues qüestions que no compartim: el fet que s’apliqui un topall màxim d’ingressos només als regidors de l’oposició i no als del Govern i el fet de què no existeixi una correspondència directa entre el percentatge de dedicació d’un regidor (això és, la part de la seva jornada laboral que dedica a treballar a l’Ajuntament) i el percentatge de sou que percep. Nosaltres no creiem que un regidor que té una dedicació parcial del 90% hagi de cobrar el 110% del sou, sinó el 90%.

Quart. Nombre i característiques del personal de confiança.
Compartim la necessitat de reforçar a nivell tècnic l’àrea d’urbanisme, una de les que més necessita millorar el seu funcionament; i, encara més, davant els reptes de futur en aquest àmbit i de la necessitat de revisar, d’una vegada, el planejament general del municipi. Per aquest motiu, estem d’acord amb la contractació d’un coordinador urbanístic i restem a l’espera de conèixer l’organització d’una àrea que, a més, compta amb dos regidors amb dedicació.

També valorem positivament que finalment s’hagi deixat sobre la taula la contractació d’un gerent, una qüestió que necessita d’una anàlisi més acurada. profunditat. I, per últim, no compartim l’increment del 30% del sou de dos càrrecs de confiança que en cap moment se’ns va justificar, més enllà de què necessitaven una actualització. Déu n'hi do quina actualització.

En conclusió, desprès del procés de negociació dut a terme entre els grups de CiU i el PSC, varem arribar al plenari amb tres qüestions en les estàvem en desacord i amb d’altres en les que s’havia arribat a acords fruit de la negociació entre les dues parts.

Estàvem en desacord amb: l’existència de topalls en les retribucions —només pels regidors de l’oposició i no pels del govern—, els percentatges de dedicació i de sou dels regidors del govern i l’increment no justificat del sou de dos càrrecs de confiança. Sobre aquests tres temes l'Alcaldessa va acceptar modificar el primer i, per tant, aplicar un topall també als regidors del govern.

En definitiva, arribàvem, per tant, a una votació desprès d’un procés de negociació llarg, on les dues parts van cedir en les seves postures inicials. El sentit del nostre vot fou afirmatiu perquè els socialistes compartim en un 85% aproximadament, si és que es possible fer una quantificació, de les propostes i també, cal dir-ho, per la valoració positiva del procés dut a terme i del resultat global obtingut.

CAT 4 TV: LA HISTÒRIA INTERMINABLE

Fa tot just sis mesos escrivia sobre una història que es remunta a fa quatre anys, als inicis a Valls del govern de CiU, i que ha tornat a ser notícia aquesta setmana. Parlo de la instal·lació d’una televisió privada a la nostra ciutat i de les concessions i subvencions que ha fet i ha aprovat el govern de la ciutat per a aquesta finalitat. Fins avui tot és fum.

Tot es remunta al preacord signat el mes de febrer de 2004 entre l’alcaldessa de Valls i el propietari de CAT 4 Televisió SL, per tal d’acollir la seu central i les instal·lacions d’una televisió per ones terrestres (TDT) a Valls, i per promoure un centre universitari de les arts i ciència cinematogràfica. Aquest preacord que vorejava la il·legalitat va haver de ser reconduït ―per no dir “vestit”― amb la convocatòria d’un concurs públic obert per a l’adjudicació del Contracte de cessió d’ús amb contraprestació d’uns espais del complex anomenat Kursaal al qual, com era d’esperar, tan sols es va presentar CAT 4 TV SL, i que va ser adjudicat mitjançant un polèmic acord del plenari de l’Ajuntament de Valls, el març de 2005.

Aquesta cessió del Kursaal, que era pràcticament un xec en blanc, va viure un nou capítol el mes de desembre de l’any passat quan varem passar de cedir el Kursaal a subvencionar amb 38.857 euros l’any, durant deu anys, la implantació d’un canal de TDT de caràcter privat. De fet, l’única part positiva d’aquest acord, que significa destinar 388.570 euros a subvencionar un negoci privat, és que la ciutat recupera l’ús del Kursaal.

Ara torna a estar d’actualitat aquesta qüestió amb la denuncia de la possible vulneració de la Llei 22/2005 de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, que en el seu apartat quart de l’article 36, regula les obligacions dels subjectes privats que participen en la prestació de serveis de comunicació audiovisuals. La Llei separa clarament els serveis de comunicació audiovisual de caràcter i servei públic i d’àmbit local, i els serveis prestats per part de privats. Defineix clarament la separació entre uns i altres i estableix que els segons, els privats, no poden difondre continguts per encàrrec de les administracions públiques, a no ser que es compleixin un seguit de condicions (no és el cas de Valls) unides a l’autorització del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

En definitiva, més arguments que venen a recolzar la postura defensada pels socialistes durant aquests anys. Per una banda hem denunciat l’escassa credibilitat del projecte i el temps ens està donant la raó. Avui gairebé quatre anys després de l’anunci, el més calent és a l’aigüera. Per l’altra, el mal negoci que feia la ciutat hipotecant primer el Kursaal i, després, els més de 60 milions de pessetes a canvi d’una hora setmanal de difusió informativa de l’activitat municipal que ara es posa en qüestió.

LA LLEI DE L’INSTITUT CATALÀ DE LA SALUT

Aquesta setmana he tingut la satisfacció de presentar al ple del Parlament els treballs de la ponència que ha elaborat la Llei de l’Institut Català de la Salut (ICS). Com a Relatora de la Llei he estat la responsable de la negociació entre tots els grups polítics. Sempre amb la voluntat de fer realitat el consens que la Consellera de Salut ens va demanar a tots els grups parlamentaris el dia 29 de març quan va fer la presentació del projecte de llei al Ple del Parlament.

Llavors tots vàrem fer una declaració de voluntats constructives, no en va estem davant d’una de les lleis anomenades “de país”, la llei més important aprovada des de fa més de 15 anys en l’àmbit de salut a Catalunya.

Una llei que té per objecte la modernització de l’ICS per tal de convertir-lo en l’intrument de referència de la política sanitària de la Generalitat. L’ICS és l’empresa més important del nostre país en la provisió i producció de serveis de salut. És qui gestiona l’atenció sanitària de més del 80% de les targetes sanitàries de Catalunya, és el titular de vuit dels grans hospitals de Catalunya, cosa que significa el 32% dels llits de la xarxa hospitalària d’utilització pública i titular, també, del 80 per cent dels centres d’atenció Primària. Compta amb 39.000 treballadors i amb un pressupost de més de 2.500 milions d’euros –més del 10% del pressupost de la Generalitat de Catalunya.

La llei aprovada aquesta setmana converteix l’ICS en una empresa pública amb capacitat per dur a terme una gestió moderna, descentralitzada i eficient sense perdre el caràcter públic i per tant amb mecanismes de control públics, el finançament públic i la prestació de serveis públics.

Amb aquesta llei es dota l’ICS dels instruments d’agilitat administrativa que permetran una major autonomia dels centres, la potenciació del paper dels professionals en la presa de decisions i un rendiment de comptes clar. I per descomptat, millorar l’eficiència, mitjançant la desconcentració, la descentralització.

Espero que la llei sigui el inici d’ un procés de canvis per tal de millorar l’eficiència de l’ICS i la qualitat dels serveis mitjançant la millora de la coordinació entre els nivells assistencials per tal de garantir el continuum assistencial a totes les persones ateses i l’equitat territorial en l’accés ala serveis i prestacions.

Així, finalment, aquest dimecres el Ple del Parlament va aprovar la llei amb els vots a favor de tots els grups polítics i dues abstencions del grup mixt. Aquest consens és sens dubte el millor aval de futur tant per a l’ICS com per als seus professionals i sobretot per a tots i totes els catalans que rebrem els serveis de salut a traves de l’ICS tal com passa a la nostra ciutat amb el CAP Dr. Sarró i també a la resta de la nostra comarca.

ELS NOUS CONSELLS COMARCALS

Ahir dijous es van constituir els consells comarcals, una de les institucions més desconegudes pels ciutadans. Sabem que existeixen però no sabem ben bé perquè, i molt menys quina és la seva funció i els serveis que ens ofereixen.

No pretenc ara fer història i explicar des d’aquestes pàgines quelcom complex que data de principis del segle passat quan la Generalitat republicana va establir l’any 1936 una divisió territorial administrativa del Principat de Catalunya, que dividia Catalunya en 38 comarques i 9 vegueries. La divisió es va aprovar a partir dels estudis fets per la ponència creada ad hoc el 1932, formada, entre altres, per personalitats com Pau Vila, Antoni Rovira i Virgili i Josep Iglésies. L'any 1939 aquesta divisió fou abolida pel règim franquista i l’any 1987 fou restablerta per llei pel Parlament de Catalunya que a més de recuperar les comarques com a divisió territorial, va crear una nova administració de caràcter local de segon nivell que, al igual que les Diputacions Provincials, estava governada per regidors electes del seu àmbit territorial.

La qüestió de fons és que els consells comarcals no van ser fruit de la necessitat, sinó d’una voluntat política que pretenia crear espais de contrapoder polític enfront les ciutats importants. La nostra comarca n’és un clar exemple, Valls versus Comarca.

Ara, amb l’elecció, per primera vegada, d’una regidora de Valls com a Presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Camp, es donen les condicions per canviar aquest escenari. De fet, he de dir que he quedat gratament sorpresa per les paraules de la nova Presidenta. En la seva primera intervenció ha establert les bases del seu mandat, i algunes de les idees que ha exposat son les que m’han cridat l’atenció, perquè coincideixen plenament amb el que els socialistes sempre hem proposat. Cal redefinir el paper dels Consells Comarcals com a ens de caràcter eminentment gestor, més que polític, que han de tenir com a finalitat prestar serveis als Ajuntaments, establint formules de mancomunació de serveis i de cooperació i on qui ha de tenir un paper clau, no son tan els partits politics representats pels consellers comarcals, sinó els Alcaldes, especialment els dels pobles petits. Aquestos son els que saben perfectament quines son les necessitats dels seus Ajuntaments i les dels seus veïns i veïnes.

En aquesta línea, la Sra. Mansilla ha dit que els Consell no és el govern de la comarca, que pensa impulsar la prestació de serveis als Ajuntaments, especialment als més petits, i per últim que s’ha de potenciar el Consell d’Alcaldes.

No puc més que donar-li la benvinguda a propostes que els socialistes fa temps que defensem i que de ben segur, si es fan realitat, faran que el Consell Comarcal de l’Alt Camp deixi d’estar a la cua en prestació de serveis i en activitat adreçada als ciutadans i ciutadanes.

EL BON MOMENT DEL MÓN CASTELLER

Aquesta setmana cal felicitar a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, però també a tot el mon casteller en general. Primer, perquè la Coordinadora ha rebut el el Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular. I, en segon lloc, per l’estudi que s’ha fet públic, també aquesta setmana: “Els castells: coneixement, experiència i percepció a Catalunya” que s’ha basat en 2.945 entrevistes. Han fet l’estudi un equip d’investigadors al capdavant dels quals hi ha l’economista Enric Vilar i el sociòleg Marc Dargallo.

Aquest estudi, que compta amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, tracta sobre el coneixement, l’experiència i la percepció que té la població de Catalunya sobre el món casteller.

Cal destacar que hi ha un potencial de creixement molt rellevant de 57.000 persones, que manifesten que els agradaria formar part d’una colla i, a més, diuen que han presenciat alguna actuació en viu i els ha agradat molt. De la mateixa manera, diuen que la consideren una activitat segura, divertida i que va a més. Aquesta capacitat de creixement és especialment significativa si tenim en compte que actualment totes les colles castelleres de Catalunya agrupen al voltant de 8.000 persones.

De l’estudi se’n desprèn també un ampli coneixement del món casteller a Catalunya: el 98% de la població sap què són els castells, el 71% sap què és l’enxaneta i el 55,4% sap el nom d’alguna colla. D’entre les més citades hi ha la Colla Vella i la Colla Joves dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Vilafranca, els Xicots de Vilafranca, els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Terrassa i després la resta de colles.

Així mateix, l’estudi reflecteix que el món casteller està molt ben valorat per la població catalana. Un 93,6% valora la seva activitat com a positiva o molt positiva. En especial, la població percep els castells com una activitat amb bon ambient, que potencia la cultura i que té una gran capacitat integradora ja que, nou de cada 10 persones, considera que els castells no fan distinció de sexes, ni entre nadius i immigrats, i que són adequats a totes les edats.

Pel que fa a la percepció de seguretat, la gent percep que fer castells és una activitat menys perillosa que conduir una motocicleta o practicar submarinisme, i similar a practicar l’esquí o anar en bicicleta de muntanya. En aquest sentit, cal destacar que el nombre de castells que cauen, que ja de per si és baix, està en descens continuat en els últims anys i s’ha passat del 5,3 per cent l’any 2000, al 3,3 per cent el 2006. La generalització de l’adopció del casc per part d’enxanetes i aixecadors també ha contribuït a fer que disminueixi el risc d’accidents. El risc dels castells és controlable i assumible i la sensació de risc és com en els avions: superior al perill real. “Fa anys que ho fem i no ens fem tant mal com pugui semblar” ha explicat el vicepresident de la Coordinadora, Miquel Botella.

L’estudi també reflecteix que 7 de cada 10 catalans han vist castells en directe. La proporció d’espectadors varia segons el territori, i són Barcelona, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Valls i Terrassa les poblacions que més espectadors han tingut. Pel que fa al seguiment que ha fet la gent del món casteller a través dels mitjans, l’estudi diu que el 83% dels enquestats ha vist castells per televisió, mentre que només un 28,4 per cent ha vist notícies a la premsa escrita.

Sens dubte, aquest estudi ens diu allò que a Vals ja fa temps que sabíem: els castells són un element principal de la nostra cultura, en constant evolució i adaptació als temps, molt més segur del que als profans els hi pugui semblar i una activitat d'integració i de relació social immillorable. El bon moment pel que passa el món casteller ens demostra que, aquests, tenen passat, tenen present i, tenen, sobretot, molt futur.

LA PROTECCIÓ DELS INFANTS NO ÉS CAP JOC

Ja és trist que, amb el difícil que li resulta a Valls i al conjunt de l'Alt Camp ser notícia de primera plana, ho fos, la setmana passada, per un fet tan greu com és el d'una nena maltractada. Un fenomen terrible i que en les darreres setmanes ha estat d'actualitat per d'altres episodis viscuts al nostre país.

Sens dubte, alguna cosa no acaba de funcionar; ja sigui a nivell assistencial o judicial. I en aquesta qüestió cal que els governants es posin amb urgència les piles. Si més no, de la mateixa manera que s'ha actuat políticament prenent mesures concretes i contundents contra la violència de gènere, ara cal actuar amb urgència en l'àmbit de la protecció als infants.

Davant els fets, cal que la infància i els nostres adolescents esdevinguin una veritable prioritat en l'agenda política. És obligació de la societat reclamar als polítics que protegeixin els més febles. I és obligació de nosaltres, els polítics, prendre mesures concretes i efectives.

El Grup socialista del Parlament de Catalunya, del qual jo soc diputada, hem proposat la redacció i aprovació d'una llei d'atenció als infants i adolescents que contempli els seus drets i responsabilitats. Una llei que cal fer sota les premisses establertes en el document elaborat l'any 2006, que va ser el fruit d'un treball compartit i d'un procés on van participar més de cinc-cents professionals, entitats, així com un grup d'experts.

Parlem d'una llei que ha de tenir com a destinataris i únics protagonistes els infants i els adolescents. Una llei que ha de proposar formes d'atenció integrades, a partir de recursos i serveis professionals, planificats i de qualitat. Perquè els infants tenen els seus drets i, per tant, han de gaudir de l'atenció i els ajuts que calgui per part de les administracions. Parlem d'uns drets que s'ha d'evitar que siguin vulnerats.

Ha de quedar clar, doncs, que els infants i els adolescents han de rebre la resposta adequada a les seves necessitats i tenint en compte les particularitats de cadascun d'ells, en funció de l’edat i del seu entorn. Parlem de persones completes i no de projectes amb futur però sense present. La nova llei de què parlo, haurà d’obligar a cercar respostes en l’entorn pròxim (planificant els recursos en funció del territori) i ha de reconèixer el nucli familiar com a context educatiu primordial. Cal treballar sempre en primer lloc perquè les famílies puguin educar els seus fills i filles i els puguin proporcionar els estímuls educatius que necessiten.

El criteri preventiu esdevé també essencial. Caldrà distingir quatre situacions: la de tota la infància (la garantia dels seus drets); la d’aquells que veuen vulnerats els seus drets per manca de condicions i estímuls per al seu desenvolupament i socialització; les situacions de risc en les que s’ha d’actuar introduint elements de protecció i ajuda i, per últim, les situacions de desemparament (vulneració greu en les que inevitablement s’ha de modificar la pàtria potestat i l’administració ha de passar a exercir la tutela). La llei haurà de preveure propostes per capacitar i responsabilitzar les persones adultes del nucli familiar en l’educació dels seus fills. També la complementarietat i la suplència de diferents recursos, com ara les famílies complementàries o l’acolliment familiar, com a formes de suplir els dèficits que les famílies originàries no poden donar.

Efectivament, quan parlem dels nostres nens i nenes i dels nostres adolescents, així com de la necessitat de d'establir i fer prevaldre els seus drets, estem parlant de coses molt sèries. Perquè, us ho ben asseguro, la seguretat i la protecció dels nostres infants no és cap joc.

ELS NOUS AJUNTAMENTS (II)

La setmana passada en aquestes mateixes pàgines parlava dels pactes post-electorals i acabava el meu article fent una al·lusió a alguns municipis de la nostra comarca on el futur govern per als propers quatre anys restava pendent de possibles pactes.

Aquestos municipis eren Aiguamúrcia, Puigpelat, Querol i Valls. En tots quatre -potser amb l’ única excepció de Valls- el resultat era força incert, especialment perquè els possibles majories eren diverses.

Tant a Aiguamúrcia com a Puigpelat l’escenari resultant de les eleccions és força novedós. Fruit de la presència al consistori de nous partits i de nous grups municipals a hom li era força difícil, a priori, albirar quin govern tindria el seu poble.

Altra cosa era Valls i fins hi tot -amb certes reserves-Querol. Perquè aquests municipis amb anterioritat havien tingut governs de pacte amb partits i/o persones que continuaven en actiu.

Doncs, coses de la política, fou a Valls on va saltar la sorpresa quan Dolors Batalla fou investida per segona vegada, alcaldessa amb minoria i amb tan sols els vots dels seus 10 regidors. La resta varem votar al nostre candidat.

Pel que fa als altres municipis, a Querol repeteix un govern basat en la confiança entre dues persones, a Puigpelat continua un govern de CiU amb el recolzament d’una candidatura independent i a Aiguamúrcia, potser la segona sorpresa del dia, el PSC decideix pactar amb CiU i comença el mandat com a alcalde, l’actual President del Consell Comarcal.

Permeteu-me que acabi parlant de Valls i de la percepció que denim des del Grup Municipal Socialista del moment actual. La millor manera de fer-ho és valorar la intervenció dels diferents grups i especialment la de la Sra. Batalla en el Plenari de constitució del nou ajuntament. Fou una intervenció difícil de qualificar, light o de tràmit podríem dir, on va fer una declaració de bona voluntat i de reptes –pocs- de futur. De fet és el que tocava amb un govern en minoria.

Des del grup socialista varem oferir i oferim lleialtat institucional a la màxima autoritat de la ciutat i li demanem que l’exerceixi amb equitat, sense dividir, sense diferencies i sumant. I això es fa practicant el consens i el diàleg tant dins l’Ajuntament com fora.

També, no podria ser d’una altra manera en un partit, com el socialista,que ha governat i de ben segur tornarà a governar la nostra ciutat, li oferim responsabilitat. Perquè estem segurs que serà a través de l’exercici d’aquesta per part de tots i totes, que trobarem punts d’encontre més enllà de les diferencies, d’altra banda normals, entre govern i oposició.

Tot i les posicions diferenciades en determinades qüestions, nosaltres estem i estarem per fer allò al que ens hem compromès davant la ciutadania i sobretot davant els nostres electors: transformar i fer avançar de manera sostenible la nostra ciutat per fer-la més justa, més solidaria i capdavantera en les potencialitats estem convençuts que tenim.