EL LABERINTO DEL FAUNO

El mexicà Guillermo del Toro ha estat avui un dels protagonistes indiscutibles de la cerimònia dels Òscar amb el film El Laberinto del Fauno. Ha aconseguit finalment dues estatuetes, i ahir sentia a la ràdio que ha esdevingut la pel·lícula de parla hispana més taquillera de la historia als Estats Units.

He de reconèixer que he trigat a veure-la. La veritat és que quan la van estrenar no em cridava massa l’atenció, el tràiler se centra bàsicament en els aspectes més fantàstics i com que tinc poc temps per anar al cinema, doncs en aquell moment vaig triar altres cintes que em semblaven més interessants.

La nominació pels Òscar ha fet que l’hagin reestrenat a les nostres comarques i al final vaig decidir anar-hi a veure-la, tenint en compte que els meus amics i amigues me l’havien recomanat. La història se situa el 1944 —podeu trobar la sinopsis més amplia enllaçant al web oficial— i explica la fantasia i l’horror d’una nena just al final de la Guerra Civil espanyola. Sergi López manté el seu gran atractiu, tot i que fa un paper repugnant, el d’un militar feixista obsessionat per tenir un fill i per matar maquis. I Maribel Verdú, com a minyona que guarda un gran secret, realitza una de les millors interpretacions que jo recordi.

Algú va dir que el feixisme es una forma de perversió de la innocència. La pel·lícula ho reflecteix amb una posada en escena fantàstica, on la nena protagonista, Ofèlia, ens transmet el sofriment, la fam, la desesperació que van patir els qui van viure aquella època negra. M’ha agradat especialment el tema, i m’ha sorprès perquè és un plantejament que crec que arribarà a una generació que fins ara es desentenia o no s’interessava per aquesta qüestió. S’han fet moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil, però normalment s’afrontaven des de la nostàlgia, narrades pels qui la recordaven o els hi van explicar de primera ma. "El Laberinto del Fauno" és diferent. El director planteja la pel·lícula com un conte de por, amb terror a la realitat tangible i també al món fantàstic que s’entrecreua. Per això penso que atreu a aquells que no saben o no els han explicat el que van viure els seus avis o besavis i ho descobreixen amb aquest film.

No vull acabar sense explicar com em van impressionar les escenes de tortures. No és la primera vegada que em passa, sempre se’m posa la pell de gallina quan veig aquest tipus d’imatges perquè mai em deixarà de sorprendre la capacitat que tenim els éssers humans d'infringir dolor.
Tenir memòria, recrear els horrors d’un passat que no és tan llunyà ens ha d’ajudar a valorar molt més el que tenim ara, la democràcia i la pau. Sembla una obvietat, però no ho és tant.